El Blog

Estimades lectores i estimats lectors, fidels amics d'aquest blog, prepareu-vos per submergir-vos en els meandres de la història, a la descoberta d'un enigma que ha enfrontat i mantingut en suspens els historiadors durant més de cinc-cents anys. Sí, heu llegit bé, cinc-cents anys! Aquesta nit, un documental emès per primera vegada a la televisió espanyola promet aixecar el vel sobre un dels misteris més fascinants de la història de l'exploració: la veritable origen de Cristòfor Colom. Només això!

Imagineu per un instant: som a 1795, una època de grans turbulències i de canvis polítics majors. El tractat de Basilea acaba de ser signat, cedint l'illa de Sant Domingo d'Espanya a França. És en aquest context que el governador de Sant Domingo, Joaquín García, pren la decisió d'organitzar el repatriament de les cendres de Cristòfor Colom cap a Cuba, per evitar que caiguin en mans dels francesos.

La carta de García, de la qual es proposa a la venda una preciosa còpia contemporània a la nostra llibreria, informa el seu corresponsal del trasllat dels restes mortals de Colom, conservats fins aleshores a la catedral de Sant Domingo, cap a la Badia d'Ocoa, d'on foren embarcats cap a Cuba. Allà, trobaren una nova llar temporal a la catedral de L'Havana, fins al seu repatriament final a Espanya més d'un segle més tard, el 1898.

Però aquí no acaba la història. Aquesta nit, en aquest 12 d'octubre, dia aniversari del descobriment d'Amèrica (convertit també en dia de la festa nacional espanyola), podríem finalment descobrir d'on venia realment aquest il·lustre navegant. Com? Doncs gràcies a l'estudi de l'ADN d'aquests restes misteriosos dels quals la nostra carta esmenta el trasllat. Era realment genovès, com afirma la versió oficial, o era gallec, castellà, basc, català o portuguès, com suggereixen altres? O l'estudi genètic dels seus orígens escombra totes les teories que han circulat fins avui? La resposta de la ciència a aquesta pregunta vella de diversos segles serà finalment revelada, i no sé vosaltres, però jo estic impacient!

I vosaltres, estimades lectores i estimats lectors, què penseu de tot això? Quines són les vostres conviccions sobre l'origen de Cristòfor Colom? Teniu teories, intuïcions? No dubteu a compartir els vostres pensaments als comentaris. En unes hores serà aixecada públicament una de les més grans enigmes de la història! Prepareu les crispetes, acomodeu-vos còmodament i acompanyeu-me davant la petita pantalla. La Història, amics meus, està a punt d'escriure's!

Post scriptum (15 d’octubre): Per a aquells que encara ho ignoreu, les conclusions presentades per aquest documental descarten categòricament totes les teories existents sobre l’origen de Cristòfor Colom, excepte una: la de Francesc Albardaner, exdirector del Centre d’Estudis Colombins de Barcelona i autor d’una obra titulada "La Catalanitat de Colom", segons la qual el gran descobridor seria un jueu sefardita originari del Llevant espanyol. L’absència de proves científiques (l’equip científic no ha comunicat cap dada tècnica fins avui) i la presentació dels resultats en forma d’un documental àmpliament escenificat ja ha suscitat nombroses crítiques, i diversos genetistes de renom internacional han expressat el seu escepticisme. La polèmica està servida! Què us inspira això?

L'Encyclopédie des Voyages de Jacques Grasset de Saint-Sauveur, publicada inicialment en lliuraments i per subscripció a partir de 1792, representa una empresa editorial de gran envergadura i un testimoni cultural i històric únic sobre els pobles del món a finals del segle XVIII. Aquesta obra, il·lustrada amb gravats colorits amb un detall notable, es distingeix per la seva riquesa iconogràfica i la diversitat de temes tractats, que van des dels vestits fins a la vida quotidiana, passant per les tradicions religioses i les pràctiques socials dels diferents pobles.

Nascut a Montreal i arribat a França cap a 1785, Jacques Grasset de Saint-Sauveur es va establir ràpidament com una figura destacada en el món de l'edició del seu temps. La seva ambició era oferir als seus contemporanis una finestra oberta al món, presentant-los una visió tan completa com fos possible de les diferents cultures que l'habiten. L'"Encyclopédie des Voyages", amb les seves tres-centes una làmines gravades finament colorides i les seves descripcions detallades, constitueix sens dubte l'apogeu d'aquesta ambició.

L'obra, rara en la seva versió original completa de les seves cinquanta lliuraments i les seves cobertes impreses en paper ocre, és un tresor per a bibliòfils i historiadors. Ens submergeix en un univers on el viatge i el descobriment de l'Altre es vivien a través dels relats i les il·lustracions, en una època en què els mitjans de transport i comunicació eren limitats. Les làmines, d'una qualitat excepcional, ofereixen una visió precisa dels vestits, però també dels ritus i costums dels pobles de tot el món, dibuixats del natural.

L'"Encyclopédie des Voyages" és més que un simple recopilatori de gravats i descripcions; és un pont entre cultures, un testimoni de la curiositat i l'obertura de ment de l'època de la Il·lustració. Recorda la importància de l'intercanvi de coneixements i del descobriment mutu entre els pobles, valors que, més de dos segles després de la seva publicació, segueixen sent més rellevants que mai. En resum, aquesta obra és una joia de l'edició francesa i de la història cultural, que continua inspirant i fascinant a aquells interessats en la diversitat del món humà.

Però, què és aquest conjunt de cartes escrites a mà, plenes d'errors ortogràfics i totes adornades amb sels de cera i les seves cintes de seda de colors? Quin tresor tenim aquí? Imagineu-vos, senyores i senyors, una col·lecció de 43 cartes escrites a mà, res menys que això! I no són qualsevol carta, ja que aquestes són les correspondències adreçades al seu pare per part d'una figura de la alta noblesa francesa del nord de França, la Maréchale d'Hocquincourt ella mateixa!

Qui era exactament aquesta Maréchale d'Hocquincourt? Bé, amics meus, deixeu-me presentar-vos Éléonore d'Estampes de Valençay, una dona amb un destí tan fascinant com tumultuós. Filla de Jacques d'Estampes, senyor de Valençay i Happlaincourt, governador de Calais, es va casar al 1628 amb Charles de Monchy, marquès d'Hocquincourt, mariscal de França i governador general de Péronne, Montdidier i Roye. Aquí teniu un matrimoni característic de les grans unions d'aquella època, que tradicionalment vinculaven dues grans famílies aristocràtiques amb interessos convergents.

Aquestes cartes adreçades al seu pare per part d'Éléonore, abans i després del seu casament, ens conviden a coneixer el seu món durant gairebé vint anys. Descobrim a una jove plena d'innocència i d'obediència infantil, resident a Boran-sur-Oise. Després, al llarg de les missives, veiem com Éléonore creix i aborda temes més seriosos, especialment quan resideix a Plainville o París. Parla dels rumors polítics que sent, dels moviments de tropes que observa, de les visites que rep, dels conflictes amb el seu marit que abusa de la seva dot (quin horror!)... Ah, les alegries del matrimoni!

Però Éléonore no es limita a difondre rumors polítics al seu pare o a parlar de les seves dificultats matrimonials, no! També transmet al patriarca notícies sobre la seva família, especialment les dones que la componien. La seva mare Louise Blondel de Joigny, la seva "mare de vida" (una denominació que probablement es refereixi a la seva nodrissa), la seva germana Charlotte, monja i després abadessa, la seva tieta o amigues de la família, etc. I també li informa sobre qüestions que podrien ser-li útils en la gestió dels seus assumptes. Es nota la importància del paper que juga a la seva família. I, casada o no, és invariablement amb el seu cognom de soltera ("E. d'Estampes") amb el qual signa les seves cartes al seu pare, que les anota a mesura que les rep, indicant després del seu casament el seu nom de casada: "La meva filla d'Hocquincourt". Només per estar segur de no confundir-se…

Ho podem dir: la vida d'Éléonore no va ser un riu llarg i tranquil. Va ser mare de vuit fills, entre els quals... set nois! Varios dels quals van seguir les passes del seu pare i del seu avi en la carrera militar. I, imagineu-vos que un bon dia el seu marit va decidir (per agradar a altres dones, es diu) trair la cort del rei de França i unir-se als espanyols el 1655... Res menys! Va acabar perdent la vida el 1658 durant la defensa de Dunkerque pels espanyols, que tenien la ciutat en el seu poder en aquell moment. Vídua, Éléonore també va tenir la desgràcia de veure morir dos dels seus fills en operacions militars, el 1665 i el 1675. Però no va perdre el coratge i va llançar una acció legal el 1667 contra les cases de Nesle i Montcavrel, per reclamar una suma que li devien. El Parlament gairebé immediatament va dictar sentència a la seva favor, però el procediment sembla que es va reactivar després de la seva mort el 1679... Una autèntica saga!

Però tornem a les nostres cartes. No només constitueixen un testimoni valuós de la vida familiar i del paper social de les dones de l'alta noblesa francesa, sinó que també són maques de llegir i... de veure! Els segells de cera, els testimonis de seda de colors, el maneig de la llengua francesa, el formalisme amb què estan impregnades i l'encant de les fórmules que l’Éléonore utilitza per expressar els seus sentiments... tot hi és per submergir-nos en l'ambient de l'època. I l'ortografia d'aquestes missives, pràcticament inexistent, no reflecteix cap negligència per part de l’Éléonore, sinó més aviat la seva manca de formació acadèmica. Això encara era així en la seva època per moltes dones, independentment del seu rang i condició. Això només fa que aquestes línies escrites al seu pare en la més gran ignorància de les regles "aurtaugràfiques" (el que no deixa de suscitar l’enfadament del seu pare) siguin encara més commovedores.

En conclusió, estimades lectores i estimats lectors, aquesta col·lecció de cartes de la Maréchale d'Hocquincourt és un autèntic tresor històric. Ens permeten endinsar-nos en la intimitat d'una família de grans senyors de la guerra francesos del segle XVII i destapar algunes realitats de la vida de les dones dins de la noblesa d'espasa d'aquella època. Si us agrada llançar-vos de cap en documents que us transporten diversos segles enrere, amb el risc d'haver de fer un esforç per tornar, Éléonore d'Estampes de Valençay us està esperant... No dubteu a escriure-li, farem arribar el missatge!

En homenatge al mestre satíric i virtuós del llenguatge Francisco de Quevedo Villegas, nascut tal dia com avui l'any 1580, els presentem un bell exemplar d'una raríssima impressió sevillana dels seus famosos "Sueños y Discursos", publicats per primera vegada a Barcelona en 1627. Aquesta versió lleugerament expurgada va ser editada per un amic de l'autor, amb el seu consentiment, i publicada amb un títol alternatiu per evitar la censura.

“Estimado lector, que Dios lo proteja de los libros malos, la policía y las mujeres regañonas, con la cara lívida y el cabello rubio.”

Després de la presa de la Bastilla, no hem pogut resistir el plaer de presentar-los aquesta sèrie de litografies de les barricades de la Revolució de Juliol de l’any 1830 ! Aquesta visió heroica és la del pintor Hyppolite Bellangé (1800-1866), un especialista en escenes de batalla, del que les pintures de l'epopeia napoleònica són molt conegudes !

Tal dia com avui, fa poc més de set segles, va néixer el gran Petrarca!
En homenatge al fundador de l'Humanisme, els presentem aquesta rara i bella edició de Venècia ((Il Petrarcha, Venegia, Bernardino Bindoni Milanese, 1543), il•lustrada amb 6 figures i un retrat del mestre gravats en fusta, i vestida en la seva enquuadernació de pergamí de l'època!

"[L]ibri medullitus delectant, colloquuntur, consulunt et viva quadam nobis atque arguta familiaritate iunguntur, neque solum se se lectoribus quisque suis insinuat, sed et aliorum nomen ingerit et alter alterius desiderium facit. » (Epistolae de Rebus Familiaribus, III, 18)

En vespres del Dia de la Bastilla, els convidem a descobrir una crònica detallada dels esdeveniments i debats que van tenir lloc durant els primers mesos de la Revolució Francesa, des de la creació de l'Assemblea Nacional fins a setembre de 1789 (“Mémoires historiques, critiques et politiques de la Révolution de France avec toutes les opérations de l'Assemblée Nationale”, París, chez l'Auteur, Bleuet, et Potier de Lille, 1790).
El seu autor, Nicolas de Basseville (1753-1793) va ser editor del Mercure National i després diplomàtic a Itàlia; va morir a Roma com un màrtir de la jove República, linzat per una multitud alçada pel clergat papal contra els símbols de la Revolució Francesa!

Una bell exemplar en enquadernació d'època, il•lustrat amb un gravat de l'assalt a la Bastilla!

...Ara que ha arribat l'estiu, no somiem totes i tots amb passar la nit mirant els estels, lluny de la ciutat? Per celebrar l'arribada de l'estació favorita dels astrònoms aficionats, els presentem les obres d'un afeccionat tan apassionat i diligent en la seva observació que un cràter de la Lluna porta ara el seu nom: Johann Philipp von Wurzelbau (1651-1725)!

Algú ha vist el meu telescopi?