El Blog

El dijous 19 de febrer de 2026 va aparèixer, en el flux imparable d’articles que neixen cada dia a internet, un titular que va cridar la meva atenció: «Cremem els nostres llibres: el postureig de qui té la biblioteca més gran» Publicat a El Mundo, l’article està signat per Iñako Díaz-Guerra: periodista nascut el 1977, llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid, cap de la secció d’Esports del diari, la nota biogràfica del qual al web precisa que “dedica força temps a escriure pròlegs per a llibres escrits per altres, perquè li fa una mandra horrible escriure’n un de propi”.

El subtítol deixa clara la intenció: «Per què concedim als llibres un estatus superior al d’altres productes culturals? Si la resposta no és “per pur postureig”, menteix o s’enganya».

Si aquestes són les úniques opcions, segons Don Iñako, he d’admetre que m’he passat la major part de la vida enganyant-me. Vaig créixer envoltat de llibres, vaig aprendre a pensar, a sentir i a expressar-me amb ells, i vaig fer del meu ofici reunir-ne tants com podia abans de dispersar-los entre altres posturejadors com jo, probablement igual d’inconscients.

Com ja haureu entès, no soc un observador neutral. No acumulo llibres per combinar una prestatgeria amb el color de la paret. Però més que entrar en el debat sobre la suposada pose dels amants dels llibres i propietaris de biblioteques (sigui quina sigui la seva mida), és sobretot la invitació a «cremar els nostres llibres» el que m’ha empès a reaccionar.

Una invitació així té, en efecte, alguna cosa lleugerament nauseabunda en llegir-la. Per al llibreter que soc, en el món actual — que de vegades sembla assumir (erròniament, m’afanya a dir) un futur del qual el llibre hauria desaparegut — la crida desacomplexada a cremar els que encara queden pren aires d’un acarnissament gairebé sàdic!

Aleshores, postureig i vanitat? Us deixo afegir la vostra reflexió. Sense llumins!